dimecres, 22 de desembre del 2010
dijous, 30 de setembre del 2010
El Rap de la franja
Tenia pendent parlar d'aquesta contribució de la Laura Pliego, qui, tot llegint a El País una notícia sobre els raperos de Gaza, es va enrecordar de la pel·lícula Nadie sabe nada de gatos persas. Gràcies Laura! Ens guardem la notícia, amb video inclós, sobre la prohibició a la franja de Gaza de cantar rap i de celebrar concerts on els nois i les noies podrien estar massa a prop els uns de les altres.
Per reflexionar sobre l'art i la llibertat, la música i la prohibició, i les repressions del segle XXI.
dijous, 20 de maig del 2010
Harmonia
Comencen a arribar, acabades de sortir del forn, les composicions dels nois i les noies de 1r d'ESO. La dificultat en els treballs de composició ha anat en augment. Durant el primer trimestre ens barallàvem amb les polirítmies de les percussions corporals a dues veus. Al segon trimestre vam veure les possibilitats expressives de la melodia, la diferència entre dibuixar-la per graus conjunts o bé amb salts. Ara hem descobert els acords, les notes reals i les notes estranyes, convidats que enriqueixen les melodies: brodadures, notes de pas... alguna apoiatura. Editades amb Music Time, cadascú ha triat el timbre i el tempo. Les anirem afegint a mida que les aneu acabant. Bona feina!
dimecres, 19 de maig del 2010
Happy ending!!
S'està acabant el curs, un curs vibrant com cap altre. Hem fet molta música, gairebé sempre ens ha faltat temps, però això no ens frena. Hi ha hagut moltes vivències interessants. Aviat podreu veure videos del concert de Sant Jordi i de l'òpera "El petit escuraxemeneies" que van cantar els alumnes de 3r. Avui us dediquem aquest "Happy ending" particular. L'hem penjat al mapa de Badalona, a WOICES. Continuarem pujant ecos del nostre institut; hem gravat fins i tot la màquina de cafè de la sala de professors!. És el treball de final de curs de la Zhang Yu, la Huizi, el Liang Wei, l'Alhassane, el Dildar i el Ranjodh. Han fet una presentació i al llarg d'aquestes darreres classes aniran pujant els seus ecos a Woices, estarem atents :) Enhorabona!
diumenge, 18 d’abril del 2010
NADIE SABE NADA DE GATOS PERSAS
Us recomanem aquesta pel·lícula de Bahman Ghobadi, Iràn.
Unes paraules d'Antoni Kirchner a propòsit del film:
Mireu-la bé. Podria ser la cova on assaja un conjunt de músics joves de no se sap on, no? Mireu-la bé. Les catifes, en principi, no formen part dels sistemes aïllants habituals entre els joves del món occidental. I menys unes catifes d’unes proporcions esplèndides i uns dibuixos clàssics. Cap altre detall? El sostre està especialment cuidat per guanyar en insonoritat i la paret del fons també i la de la dreta em sembla que també. És a dir, no és una simple habitació, és una càmera insonoritzada a consciència. Caram, quina dosi de civisme!
Després de veure “Nadie sabe nada de gatos persas” puc afirmar que tot aquest interès en amortir el so dels instruments no és civisme, més aviat és una necessitat per cuidar la supervivència dels músics. A l'Iran la música moderna està prohibida, els intèrprets perseguits, empresonats i maltractats. Llegiu el que ens diu Bahman Ghobadi, el director del film:
“Als ulls de l'islam, la música (ghéna) és impura, perquè produeix alegria i goig. Sentir cantar a una dona es considera pecat, per les emocions que desperta ... A l'Iran, en els darrers trenta anys, certa música, i en concret la música occidental, ha estat pràcticament prohibida per les autoritats, i s'ha vist forçada a restar amagada en el subsòl: ha de ser interpretada i escoltada en el subsòl! Però, encara que s’hagi hagut d'ocultar, la música no ha desaparegut del tot. Això m’intrigava i d'aquí va sorgir la idea: el cinema em va donar el valor per fer “Nadie sabe nada de gatos persas”.
Des del moment en que em vaig aventurar a arribar fins al cor de Teheran i baixar els foscos esglaons que porten als soterranis en què s'interpreta aquesta música, vaig descobrir un món estrany, diferent i fascinant, un món amagat de músics rebels, a qui la majoria de la població de la ciutat ni veu ni sent. I quan vaig presenciar el seu món, les seves vides, les seves inquietuds artístiques, els seus problemes amb els veïns, les detencions de la policia, les pallisses salvatges ... i quan els vaig veure suportar-ho tot simplement perquè canten, toquen un instrument i estimen la música, em vaig dir que havia de fer aquesta pel·lícula. “Nadie sabe nada de gatos persas” és la primera descripció fidedigna de la realitat d'aquests joves músics.
En aquest film he intentat reflectir el ritme frenètic i el dinamisme de la vida a Teheran. He volgut mostrar la ciutat des d'un angle diferent, i tant la música com les lletres de les cançons han influït en el ritme de l’obra.
El títol té a veure amb el següent: no tenim dret a treure de casa ni gossos ni gats. No obstant això, en les nostres cases tenim gats als que volem molt i, a més, els gats perses són molt valuosos. Jo els comparo amb els joves protagonistes de la meva pel·lícula, sense llibertat i obligats a amagar-se per tocar la seva música. I quan he anat a les cases dels músics, m'he adonat que als gats els agrada estar davant dels amplificadors i escoltar!”.
Rodar aquest film li va costar car a en Bahman Ghobadi i al seu equip. El què veiem a la pantalla és el muntatge final d'un conjunt de fragments rodats eludint les autoritats, plantejant sets en llocs amagats i sortint a corre cuita un cop filmada l'escena i amb els actors improvisant per agilitzar la producció. En aquest sentit, doncs, el què veiem reflectit a "Nadie sabe nada de gatos persas" sobre el món de la música mostra també la realitat del propi cineasta pel què fa a les condicions en què ha de filmar les seves històries.
Així doncs, en termes de narrativa clàssica, la pel·lícula compta amb un guió una mica erràtic i que més aviat sembla un conjunt, amb aire documental, de petites microhistòries sense conclusió que serveixen d'excusa perquè escoltem la música que toquen i componen com poden els joves iranians avui en dia. I aquesta, la seva part documental, viscuda dia a dia, a més de bona part de la banda sonora, és el gran encert del film.
Us convido a baixar als soterranis on els joves iranians defensen la seva llibertat d’escoltar la música que més els agrada, tot recordant que nosaltres, fa uns anys, també vàrem utilitzar la música per reclamar les llibertats. O no?
Unes paraules d'Antoni Kirchner a propòsit del film:
Mireu-la bé. Podria ser la cova on assaja un conjunt de músics joves de no se sap on, no? Mireu-la bé. Les catifes, en principi, no formen part dels sistemes aïllants habituals entre els joves del món occidental. I menys unes catifes d’unes proporcions esplèndides i uns dibuixos clàssics. Cap altre detall? El sostre està especialment cuidat per guanyar en insonoritat i la paret del fons també i la de la dreta em sembla que també. És a dir, no és una simple habitació, és una càmera insonoritzada a consciència. Caram, quina dosi de civisme!
Després de veure “Nadie sabe nada de gatos persas” puc afirmar que tot aquest interès en amortir el so dels instruments no és civisme, més aviat és una necessitat per cuidar la supervivència dels músics. A l'Iran la música moderna està prohibida, els intèrprets perseguits, empresonats i maltractats. Llegiu el que ens diu Bahman Ghobadi, el director del film:
“Als ulls de l'islam, la música (ghéna) és impura, perquè produeix alegria i goig. Sentir cantar a una dona es considera pecat, per les emocions que desperta ... A l'Iran, en els darrers trenta anys, certa música, i en concret la música occidental, ha estat pràcticament prohibida per les autoritats, i s'ha vist forçada a restar amagada en el subsòl: ha de ser interpretada i escoltada en el subsòl! Però, encara que s’hagi hagut d'ocultar, la música no ha desaparegut del tot. Això m’intrigava i d'aquí va sorgir la idea: el cinema em va donar el valor per fer “Nadie sabe nada de gatos persas”.
Des del moment en que em vaig aventurar a arribar fins al cor de Teheran i baixar els foscos esglaons que porten als soterranis en què s'interpreta aquesta música, vaig descobrir un món estrany, diferent i fascinant, un món amagat de músics rebels, a qui la majoria de la població de la ciutat ni veu ni sent. I quan vaig presenciar el seu món, les seves vides, les seves inquietuds artístiques, els seus problemes amb els veïns, les detencions de la policia, les pallisses salvatges ... i quan els vaig veure suportar-ho tot simplement perquè canten, toquen un instrument i estimen la música, em vaig dir que havia de fer aquesta pel·lícula. “Nadie sabe nada de gatos persas” és la primera descripció fidedigna de la realitat d'aquests joves músics.
En aquest film he intentat reflectir el ritme frenètic i el dinamisme de la vida a Teheran. He volgut mostrar la ciutat des d'un angle diferent, i tant la música com les lletres de les cançons han influït en el ritme de l’obra.
El títol té a veure amb el següent: no tenim dret a treure de casa ni gossos ni gats. No obstant això, en les nostres cases tenim gats als que volem molt i, a més, els gats perses són molt valuosos. Jo els comparo amb els joves protagonistes de la meva pel·lícula, sense llibertat i obligats a amagar-se per tocar la seva música. I quan he anat a les cases dels músics, m'he adonat que als gats els agrada estar davant dels amplificadors i escoltar!”.
Rodar aquest film li va costar car a en Bahman Ghobadi i al seu equip. El què veiem a la pantalla és el muntatge final d'un conjunt de fragments rodats eludint les autoritats, plantejant sets en llocs amagats i sortint a corre cuita un cop filmada l'escena i amb els actors improvisant per agilitzar la producció. En aquest sentit, doncs, el què veiem reflectit a "Nadie sabe nada de gatos persas" sobre el món de la música mostra també la realitat del propi cineasta pel què fa a les condicions en què ha de filmar les seves històries.
Així doncs, en termes de narrativa clàssica, la pel·lícula compta amb un guió una mica erràtic i que més aviat sembla un conjunt, amb aire documental, de petites microhistòries sense conclusió que serveixen d'excusa perquè escoltem la música que toquen i componen com poden els joves iranians avui en dia. I aquesta, la seva part documental, viscuda dia a dia, a més de bona part de la banda sonora, és el gran encert del film.
Us convido a baixar als soterranis on els joves iranians defensen la seva llibertat d’escoltar la música que més els agrada, tot recordant que nosaltres, fa uns anys, també vàrem utilitzar la música per reclamar les llibertats. O no?
divendres, 16 d’abril del 2010
Òpera a secundària 2010
El passat dia 13 vam fer el primer assaig musical de l'òpera al Foyer del Gran Teatre del Liceu de Barcelona. La professora de música de l'IES Numància, molt amablement, ens va incloure en el seu reportatge fotogràfic, gràcies Mercè. Aquí teniu l'enllaç al seu àlbum.
Un fragment en castellà de l'òpera que cantaran els nois i les noies de 3r els propers 7 i 9 de maig de 2010 a l'auditori de Cornellà, "El petit escuraxemeneies", de Benjamin Britten.
Tots i totes teniu instruccions pel que fa a horaris i dates de l'assaig general i de les funcions, però aprofitem per fer memòria:
Assaig general: Dimecres, 5 de maig (tot el matí), Auditori de Cornellà.
Funció per a escolars: Divendres, 7 de maig, de 10.45 a 11.45 (hora de la representació), Auditori de Cornellà.
Funció oberta a les famílies i al públic: Diumenge, 9 de maig, mateix horari i lloc.
Per comprar entrades aneu a la página del Liceu. No oblideu que hi ha més d'una funció. Heu de marcar dia 9 de maig i horari 10.45h.
Un fragment en castellà de l'òpera que cantaran els nois i les noies de 3r els propers 7 i 9 de maig de 2010 a l'auditori de Cornellà, "El petit escuraxemeneies", de Benjamin Britten.
Tots i totes teniu instruccions pel que fa a horaris i dates de l'assaig general i de les funcions, però aprofitem per fer memòria:
Assaig general: Dimecres, 5 de maig (tot el matí), Auditori de Cornellà.
Funció per a escolars: Divendres, 7 de maig, de 10.45 a 11.45 (hora de la representació), Auditori de Cornellà.
Funció oberta a les famílies i al públic: Diumenge, 9 de maig, mateix horari i lloc.
Per comprar entrades aneu a la página del Liceu. No oblideu que hi ha més d'una funció. Heu de marcar dia 9 de maig i horari 10.45h.
dimecres, 14 d’abril del 2010
diumenge, 11 d’abril del 2010
Tonematrix
André Michelle, (Colònia, Alemanya), ha creat aquest sintetitzador d'ona sinusoidal simple basant-se en el TECNORI-ON de Yamaha. Moltes gràcies, Tomy, pel link.
Després d'una estona de pràctica li he trobat moltes aplicacions didàctiques. Seria ideal poder modificar el tempo, el timbre o poder afegir més espai per a la composició. Diria que hi estan treballant. Seguirem l'evolució d'aquests nous instruments.
Per començar a composar feu clic aquí. Amb el ratolí marquem les parts de la pulsació que volem que sonin. Per esborrar cal tornar a clicar sobre els requadres. Les coordenades coincideixen amb les de la partitura: més amunt, més agut; més avall, més greu; a sota, la línia de temps. Si pinteu una diagonal sentireu l'escala pentatònica.
Després d'una estona de pràctica li he trobat moltes aplicacions didàctiques. Seria ideal poder modificar el tempo, el timbre o poder afegir més espai per a la composició. Diria que hi estan treballant. Seguirem l'evolució d'aquests nous instruments.
Per començar a composar feu clic aquí. Amb el ratolí marquem les parts de la pulsació que volem que sonin. Per esborrar cal tornar a clicar sobre els requadres. Les coordenades coincideixen amb les de la partitura: més amunt, més agut; més avall, més greu; a sota, la línia de temps. Si pinteu una diagonal sentireu l'escala pentatònica.
dimecres, 24 de març del 2010
dimarts, 23 de febrer del 2010
Francisco Tárrega
Avui hem parlat d'això, dels drets d'autor, de Nokia, de l'anunci de Repsol amb el Preludi en Do major de J.S. Bach, dels fillets de Mozart, dels que no va tenir Beethoven... i del que cal fer quan no cal fer res. Benvolguts alumnes, ara ja sé que, si algun dia sou creatius, publicistes, treballadors de Nokia, de mitjans de comunicació, o bé sou els encarregats de triar una música pel que sigui, sereu respectuosos amb l'autoria i us comprometreu a difondre el nom de qui la va crear.
Ens agradaria saber quins serien els drets d'autor per a la família de Francisco Tárrega per l'ús d'aquestes tretze notes.
Aquí un parell d'exemples de... no sabem ben bé de què: reivindicació o pèrdua d'identitat, traspassant fronteres o aixecant-les, el debat està servit... com sempre, a l'aula de música.
Ens agradaria saber quins serien els drets d'autor per a la família de Francisco Tárrega per l'ús d'aquestes tretze notes.
Aquí un parell d'exemples de... no sabem ben bé de què: reivindicació o pèrdua d'identitat, traspassant fronteres o aixecant-les, el debat està servit... com sempre, a l'aula de música.
dijous, 18 de febrer del 2010
"Que tinguem sort"
Professors de música d'arreu de Catalunya al Palau de la Música Catalana (la vostra professora també hi era ;-). Barcelona, 11 de febrer de 2010.
Els alumnes de 2n d'ESO preparen aquesta versió a tres veus. "Que tinguem sort", de Lluís Llach, amb arranjament d'Albert Roldán i adaptació de David Gómez Comino.
Els alumnes de 2n d'ESO preparen aquesta versió a tres veus. "Que tinguem sort", de Lluís Llach, amb arranjament d'Albert Roldán i adaptació de David Gómez Comino.
dimecres, 10 de febrer del 2010
dimarts, 2 de febrer del 2010
Toquem melodies del cinema: Forrest Gump suite
Encara hem d'estudiar una mica més, però això ja comença a sonar... 1r d'ESO A i B, dues versions molt semblants del tema de la pel·lícula Forrest Gump, del compositor Alan Silvestri. Ara hem d'afegir els percussionistes.
Seguim estudiant...
dimecres, 27 de gener del 2010
LLENÇA'T! Profe, volem una guitarra elèctrica!
Amb aquest video acomiadem als alumnes de cant coral del primer quatrimestre.
dimecres, 20 de gener del 2010
Art i tecnologia
El professor Xavier Berenguer ens explica en aquest article com s'ensorra la frontera entre Art i Tecnologia. Ho il·lustrem amb aquesta obra del creador Nam June Paik, compositor i video-artista que va participar en el grup de performances fluxus.
Resum de l'article:
Siglos atrás, entre la práctica artística y la práctica técnica no había distinciones. A partir de Newton, sin embargo, se establece una separación entre ellas, que se agudiza durante el Romanticismo, y que acaba consolidando la existencia de "dos culturas" sin a penas conexiones. Durante el siglo XX, ha habido una serie de autores y de obras, entre la expresión y la técnica, que han contribuido a la superación de esta dualidad. Algunos miembros de las vanguardias, ciertas experiencias conjuntas de creadores y técnicos, durante los años sesenta, y, en general, la emergencia de la nuevas tecnologías audiovisuales y de comunicación, han ido minorándola. Actualmente, las aplicaciones creativas de los ordenadores la reducen mucho más, hasta el punto de hacerla desaparecer, y abren un horizonte artístico en el que conviven, necesariamente, estos dos enfoques.
UN EXEMPLE DELS WORDLE QUE VAREU FER SOBRE L'ARTICLE DE XAVIER BERENGUER
dimecres, 13 de gener del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
Aquí teniu aquest mini-piano, una ajuda a l'hora de fer les vostres melodies.