dijous, 28 de febrer de 2008

Música vocal barroca

Tot i que la música instrumental té un gran protagonisme durant el Barroc, les formes vocals també són molt utilitzades.

Per un costat, la música civil o profana es decanta per formes de música vocal dramatitzada (teatralitzada) com l'òpera.

Aquí podem veure una de les òperes més famoses de Henry Purcell, The Fairy Queen



Però també n'hi ha sense teatralitzar, algunes vegades amb temàtica religiosa i altres de temàtica profana: la cantata

Aquesta en concret tracta d'un tema polèmic a l'època: l'ús d'una "droga" que començava a posar-se de moda i que era vista per alguns sectors com a molt perillosa. Parlem del cafè. Es diu "La cantata del cafè" i tracta d'un pare molt preocupat perquè la seva filla en pren molt. L'autor és Johann Sebastian Bach.




Durant el Barroc, l'Església catòlica pateix una greu crisi. Iniciada al Renaixement, aquesta crisi es deu a l'aparició de crítiques com les de Martí Luter o Calví, que originaran tendències religioses diferents però que s'agrupen dins el nom genèric de Reforma Protestant. L'Església Catòlica de Roma prendrà mesures per tal de fidelitzar els seus feligresos. Aquestes mesures s'anomenen Contrarreforma, i consisteixen, en part, a fer ús de tots els recursos artístics impactants que es puguin crear per tal de mostrar i fer ostentació del poder del Vaticà.

La forma musical més utilitzada és la passió i l'oratori. Un dels més famosos és l'anomenat "El Messies" de Georg Friedrich Händel, tradicionalment interpretat per un cor amateur que interpreta aquesta obra per nadal.

dilluns, 25 de febrer de 2008

Bells ulls, anònim, segle XVI


Les noies i els nois de 2n ESO C, ben afinats a les 8 del matí...

boomp3.com

I els de 2n ESO D, també a les 8 del matí... afinats?

boomp3.com

I aquí tenim els de 1rB... L'heu donada per bona, però escolteu: va a tempo la percussió?

boomp3.com

dissabte, 23 de febrer de 2008

dimecres, 13 de febrer de 2008

El Barroc


El Barroc és un moviment cultural i artístic que va tenir lloc a Europa aproximadament des del 1600 fins el 1750.



El terme barroc prové de la parla portuguesa barroco, amb el significat de "perla imperfecta" o, per extensió de joia falsa. Alguns l'empren per a qualificar el que és enfarfegat, afectat, ridícul. Amb el temps, però, s'anà imposant una significació més àmplia del terme, desproveïda de l'estigma pejoratiu, tot designant un període concret de la cultura europea.

L'Època Barroca

Històricament, el Barroc té l'origen en un moment de profunda crisi reliosa, econòmica, política, social i cultural. En mig de la crisi, però, s'inicià un procés de transformació:

Acabat el conflicte, el mapa de l'Europa occidental prengué trets força semblants als actuals. Durant el segle XVI la supremacia de Portugal i Castella a ultramar fou indiscutible, però des de l'inici del segle XVII Holanda, Anglaterra i França aparegueren com a grans potències colonials. Per contra, l'absolutisme triomfà a França, que proporcionà un model a seguir per la major part de les corts europees. La vida cultural experimentà l'atracció de París i dels salons burgesos.


L'Art Barroc

L'art barroc va sorgir després del Concili de Trent (1545-63), que va impulsar un estil artístic que es dirigís no només a les elits, sinó al poble illetrat. Així, en pintura i arquitectura, el Barroc utilitza una iconografia directa i teatral, amb tendència a una abundància d'ornamentació.

Artísticament, el Barroc constituí una reacció contra la serenitat i l'equilibri dels cànons del Renaixement. Fou un estil sofisticat i emocional, sovint extravagant, per bé que no tingué uniformitat.

La música barroca

La música barroca és un estil musical europeu que abasta tot el segle XVII i la primera meitat del XVIII.Al llarg de tot el període l'expressió prevalgué sobre la forma. Són distintius del Barroc:

  • la riquesa d'ornamentació,
  • l'aplicació de la tècnica del baix continu als instruments de teclat.

Els teòrics i compositors barrocs aconsellen interpretar els valors llargs staccato i els curts legato.Les indicacions són escasses. Això és degut a que els intèrprets de l'època eren la majoria d'ells els compositors i coneixien les normes d'interpretació pels tractats i per la transmissió oral. A més, la improvisació era un aspecte important, sobretot en la música de teclat. Cada intèrpret podia variar l'obra original segons el seu gust personal i el seu estat d'ànim.

Instruments barrocs

En l'època barroca aparegueren els violins Stradivarius i es perfeccionaren molt els instruments d'arc amb l'innovació de l'arc planer.

També en aquella època, el traverso, flauta travessera barroca, guanyà terreny a la flauta de bec en les orquestres, malgrat que en la música de cambra va existir un conreu notable d'obres per a flauta de bec contralt, especialment.

Els instruments de teclat més comuns eren l'espineta, el virginal, el clavicèmbal i el clavicordi. I, en l'àmbit religiòs, l'orgue.

Formes o gèneres musicals barrocs

Músics barrocs




Una novetat de la música barroca:el baix continu



El baix continu (o simplement continu o en terminologia italiana basso continuo o continuo), és l'acompanyament musical utilitzat gairebé en tots els gèneres durant l'època barroca.

Distribució del instruments


El baix continu, com el seu nom implica, es toca de forma contínua al llarg d'una peça i proporciona l'estructura harmònica de la música, complementant la melodia. La distribució d'instruments que s'encarreguen de la part del baix continu acostuma a deixar-se a la llibertat dels intèrprets i pot variar molt. Com a mínim un dels instruments ha de poder realitzar acords, com un clavicèmbal, un orgue, un llaüt, una tiorba o una arpa; a banda d'aquests es poden incloure altres instruments de registre baix, com el violoncel, el contrabaix, la viola de gamba o el fagot. La combinació més habitual és clavicèmbal i violoncel en obres instrumentals i òperes i orgue en música sacra; cada vegada és més habitual també afegir un llaüt o una tiorba per aportar més textura i reforç harmònic.



En les partitures la part corresponent al baix continu només indica la nota més baixa i l'instrumentista de teclat (o el que pugui realitzar acords) crea la part completa del continuo tocant, a més de les notes baixes indicades a la partitura, notes superiors per completar els acords. Aquestes notes superiors es poden determinar abans de la interpretació o es poden improvisar durant la mateixa. La notació de baix xifrat, que es descriu més endavant, proporciona una guia, però en general s'espera que els intèrprets utilitzin el seu criteri i gust musical per crear les parts superiors, d'acord amb les altres veus o parts de la composició. Les edicions modernes d'obres musicals barroques sovint acompanyen el baix continu amb una part de teclat totalment desenvolupada, de manera que s'elimina la necessitat d'improvisar, però cada vegada més es torna a la pràctica habitual al barroc d'improvisar la part del baix continu.





La realització del baix continu es pot guiar mitjançant la indicació, a la partitura, de nombres i alteracions sota la nota corresponent. Aquests nombres indiquen quins intervals cal tocar per sobre de la nota del baix i quines inversions d'acords cal fer. El terme tasto solo indica que només s'ha d'interpretar la línia de baix (sense acords superiors), normalment fins trobar altra vegada una xifra. La notació del baix xifrat no sempre ha estat consistent. Especialment al segle XVII els compositors omitien els nombres quan creien que l'acord era obvi. A vegades també s'especificava l'octava utilitzant intervals compostos, com 10, 11 i 15.

Com a exemple, el baix indicat a la següent partitura es pot realitzar, segons les indicacions del xifrat, tal com es mostra en color gris:



Per visualitzar una partitura de baix continu mentre l'escoltes

diumenge, 10 de febrer de 2008

El Barroc. Audicions de música instrumental

La sonata a trio. Bach


Concert per a solistes


Doble concert per dos violins en re menor de Johann Sebastian Bach (dues versions)


1r moviment de "'hivern" de "Les quatre estacions" de Vivaldi


Ara,L'hivern, de Les Quatre Estacions, d'Antonio Vivaldi interpretat per Anne-Sophie Mutter com a solista i dirigida per Karajan


2n moviment de "l'hivern" de "Les quatre estacions" de Vivaldi interpretat per Itzhac Perlmann


Tocata i Fuga en re bemoll


Música per a un sol instrument. Preludi de la suite nº1 per a violoncel, de J.S.Bach.

La mateixa peça, una altra interpretació fantàstica.

dijous, 7 de febrer de 2008

Dos madrigals



El primer vídeo és una versió de la famosa "Le chant des oiseaux" (el cant dels ocells), una obra de l'autor renaixentista Clement Janequin. Cap al minut 1:20 comencen a imitar les onomatopeies dels ocells.



El segon, una recreació humorística d'avui en dia dels genials "Les Luthiers". ;-)

Els inicis de l'òpera. Claudio Monteverdi:l'Orfeo



Aquí veiem una magnífica versió dirigida per Jordi Savall.
Aquest és un exemple claríssim de com al Renaixement es recuperen els valors greco-llatins, amb un protagonista, Orfeo, que era el millor músic no-diví segons la mitologia. Acompanyat de la seva lira, va estar a punt de salvar a la seva estimada Eurídice de l'Avern (la terra dels morts) on havia anat a parar després d'una mort prematura.

La coreografia dels ballarins és estupenda. S'assemblen tant a les ceràmiques gregues!

dimecres, 6 de febrer de 2008

La música del Renaixement

La música renaixentista és la música europea escrita durant el Renaixement, des de l'any 1400 fins al 1600 aproximadament.

Música religiosa

Durant el Renaixement les formes litúrgiques més importants, en continuïtat amb l'època anterior, van ser les misses i els motets. A mesura que els compositors de música sacra van començar a adoptar les formes profanes, com per exemple el madrigal, això va repercutir en el desenvolupament d'aquestes formes, especialment cap al final del període en que les més utilitzades varen ser, a més de la missa i el motet, el madrigal espiritual i el laude.

Cap a finals del segle XV, la música sagrada polifònica, segons el que podem trobar exemplificat en les misses de Ockeghem i de Obrecht, s'havia tornat més elaborada i complexa. A començaments del segle XVI, retornà la tendència a la simplificació, com pot observar-se d'alguna manera en l'obra de Josquin Desprez i els seus contemporanis de l'escola francoflamenca, i més endavant en la producció de Giovanni Pierluigi da Palestrina. Palestrina va voler reaccionar davant les dures restriccions promogudes pel Concili de Trento, que sancionaven la polifonia excessivament complexa ja que consideraven que dificultava la comprensió del text litúrgic.

Retrat d'un músic de Leonardo (probablement és Gaffurius)


Retrat d'un músic de Leonardo
(probablement és Gaffurius)

Música profana

http://es.youtube.com/watch?v=l6qo178IRY0

La música secular o profana va tenir cada cop més difusió, amb una àmplia varietat de formes. Analitzant aquest increment i fent la comparació amb el que hi havia a l'època medieval, aquesta explosió s'explica fonamentalment per la difusió aconseguida amb l'aparició de la impremta. És provable que una gran part de música popular medieval de finals del període s'hagi perdut a causa de la falta de documentació. La música profana o secular del Renaixement inclou cants per a una o diverses veus, i formes com la frottola, cançó i madrigal.

Música instrumental

La música instrumental inclou la dels consorts de flauta dolça o viola i altres instruments, així com danses per a diversos conjunts. Les formes més comunes van ser la toccata, el preludi, el ricercare, la canzona i la intavolatura o intabulierung.

Els conjunts instrumentals de danses podien tocar formes ballables com la bassedanza, la pavana, la galliarda, l'alemanda o la couranta.

Cap al final del període, apareixen els primers precursors dramàtics de l'òpera com la monodia, la comèdia madrigal i l'intermedi.

La notació

Fragment del Kyrie Au travail suis, d'Ockeghem

Les composicions del Renaixement estaven escrites únicament en particel·les; les partitures generals eren molt rares. Les barres de compàs no s'usaven i les figures rítmiques eren generalment més llargues que les usades actualment; la unitat de pulsació era la semibreu o rodona


(si cliqueu a l'esquema es farà gran en una pantalla nova i el veureu millor)


Instruments del Renaixement


He trobat una pàgina molt interessant sobre els instruments del Renaixement. A més de dibuixos i fotos, podreu escoltar com sonen. Us anirà bé per estudiar...

http://grups.blanquerna.url.edu/m38/3/3d.htm