NADIE SABE NADA DE GATOS PERSAS

Us recomanem aquesta pel·lícula de Bahman Ghobadi, Iràn.



Unes paraules d'Antoni Kirchner a propòsit del film:

Mireu-la bé. Podria ser la cova on assaja un conjunt de músics joves de no se sap on, no? Mireu-la bé. Les catifes, en principi, no formen part dels sistemes aïllants habituals entre els joves del món occidental. I menys unes catifes d’unes proporcions esplèndides i uns dibuixos clàssics. Cap altre detall? El sostre està especialment cuidat per guanyar en insonoritat i la paret del fons també i la de la dreta em sembla que també. És a dir, no és una simple habitació, és una càmera insonoritzada a consciència. Caram, quina dosi de civisme!
Després de veure “Nadie sabe nada de gatos persas” puc afirmar que tot aquest interès en amortir el so dels instruments no és civisme, més aviat és una necessitat per cuidar la supervivència dels músics. A l'Iran la música moderna està prohibida, els intèrprets perseguits, empresonats i maltractats. Llegiu el que ens diu Bahman Ghobadi, el director del film:
“Als ulls de l'islam, la música (ghéna) és impura, perquè produeix alegria i goig. Sentir cantar a una dona es considera pecat, per les emocions que desperta ... A l'Iran, en els darrers trenta anys, certa música, i en concret la música occidental, ha estat pràcticament prohibida per les autoritats, i s'ha vist forçada a restar amagada en el subsòl: ha de ser interpretada i escoltada en el subsòl! Però, encara que s’hagi hagut d'ocultar, la música no ha desaparegut del tot. Això m’intrigava i d'aquí va sorgir la idea: el cinema em va donar el valor per fer “Nadie sabe nada de gatos persas”.
Des del moment en que em vaig aventurar a arribar fins al cor de Teheran i baixar els foscos esglaons que porten als soterranis en què s'interpreta aquesta música, vaig descobrir un món estrany, diferent i fascinant, un món amagat de músics rebels, a qui la majoria de la població de la ciutat ni veu ni sent. I quan vaig presenciar el seu món, les seves vides, les seves inquietuds artístiques, els seus problemes amb els veïns, les detencions de la policia, les pallisses salvatges ... i quan els vaig veure suportar-ho tot simplement perquè canten, toquen un instrument i estimen la música, em vaig dir que havia de fer aquesta pel·lícula. “Nadie sabe nada de gatos persas” és la primera descripció fidedigna de la realitat d'aquests joves músics.
En aquest film he intentat reflectir el ritme frenètic i el dinamisme de la vida a Teheran. He volgut mostrar la ciutat des d'un angle diferent, i tant la música com les lletres de les cançons han influït en el ritme de l’obra.
El títol té a veure amb el següent: no tenim dret a treure de casa ni gossos ni gats. No obstant això, en les nostres cases tenim gats als que volem molt i, a més, els gats perses són molt valuosos. Jo els comparo amb els joves protagonistes de la meva pel·lícula, sense llibertat i obligats a amagar-se per tocar la seva música. I quan he anat a les cases dels músics, m'he adonat que als gats els agrada estar davant dels amplificadors i escoltar!”.
Rodar aquest film li va costar car a en Bahman Ghobadi i al seu equip. El què veiem a la pantalla és el muntatge final d'un conjunt de fragments rodats eludint les autoritats, plantejant sets en llocs amagats i sortint a corre cuita un cop filmada l'escena i amb els actors improvisant per agilitzar la producció. En aquest sentit, doncs, el què veiem reflectit a "Nadie sabe nada de gatos persas" sobre el món de la música mostra també la realitat del propi cineasta pel què fa a les condicions en què ha de filmar les seves històries.

Així doncs, en termes de narrativa clàssica, la pel·lícula compta amb un guió una mica erràtic i que més aviat sembla un conjunt, amb aire documental, de petites microhistòries sense conclusió que serveixen d'excusa perquè escoltem la música que toquen i componen com poden els joves iranians avui en dia. I aquesta, la seva part documental, viscuda dia a dia, a més de bona part de la banda sonora, és el gran encert del film.

Us convido a baixar als soterranis on els joves iranians defensen la seva llibertat d’escoltar la música que més els agrada, tot recordant que nosaltres, fa uns anys, també vàrem utilitzar la música per reclamar les llibertats. O no?